Tots i totes des de petits, hem gaudit de les pel·lícules disseny, la màgia i la il·lusió que aquestes ens transmeten. Fins i tot, els més grans encara es paren a veure alguna per recordar aquella innocència tan maca que preval en la infància de cadascú. És per això que el meu grup i jo, en un treball d'identitat i territori que havíem de fer per l'assignatura de Comunicació oral, escrita i digital, vam optar per investigar, buscar i escrutar tot sobre una d'aquestes pel·lícules.
Vam escollir, concretament, la pel·lícula de Peter Pan. El perquè de la nostra elecció, el trobem en la nostra carrera universitària, educació primària. Educar als nens, saber com pensen, com actuen, perquè ho fan, i per esbrinar d'on provenen les seves fonts d'informació o les seves influències. I va ser en aquest punt on, vam trobar la televisió com a major influencia cap als nens. I si parlem de nens, parlem de pel·lícules Disseny. A la vegada, la pel·lícula de Peter Pan ens recrea la història d'un nen amb problemes familiars, un nen que no vol créixer, és a dir, que té una actitud dolenta cap a la vida i cap el pas del temps. Això, igual que en la vida real, es soluciona mirant l'entorn d'aquest nen, perquè no vol créixer? De què té por? Com són els seus pares? Perquè fuig de les responsabilitats? Fent-nos aquestes preguntes arribem a la solució de saber perquè aquest nen actua d'aquesta forma.
En el nostre treball, consten les actuacions i el paper que cada personatge de la pel·lícula té. Però la nostra intenció no ha sigut esmentar-los d'una forma superficial, sinó tot el contrari, relacionar les actuacions que tenen en la pel·lícula amb la vida real. Cada personatge de la pel·lícula té un paper, i la nostra feina a sigut esbrinar quin era. Per exemple, el capità Garfi l'hem relacionat amb les dificultats de la vida, els trams que et posa i les injustícies i proves que has d'anar superant i lluitant.
També, deixant a part els personatges, em parlat del famós síndrome de Peter Pan, però no em aprofundit sobre aquest, ja que ens estariem ficant massa en el terreny de la psicologia.
El treball el vam voler exposar d'una forma dinàmica, amb vídeos que representaven i demostraven el que nosaltres anàvem explicant, per captar l'atenció del públic i la motivació en el que estàvem dient. Per no deixar anar cap sermon i que el públic no sàpigues ni de que estàvem parlant. La presentació ens va anar força bé, van haver nervis, com sempre i per falta de pràctica, però vam acabar orgulloses de la nostra feina. Al públic li va interessar el tema escollit i també com vam exposar-lo i, precisament això és el més important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada